Entrevista exclusiva amb Jim Bruce
Molt poques persones han arribat a dominar la guitarra de blues fingerstyle com Jim Bruce. El seu temps i el fraseig són impecables. Nascut a Sheffield, Anglaterra. Jim Bruce ha viatjat pel món, que viu i treballa a París, EUA, Alemanya i Dinamarca. Jim és un dels guitarristes pocs mestres que també és un mestre talentós.
Jim va tenir l'amabilitat de concedir una entrevista exclusiva DHBG.
Què et va fer començar a tocar la guitarra?
Quan tenia 14 anys vaig escoltar el cant de Dylan Times They Are A-Changin 'a la ràdio. He comprat el LP i l'oïda No ho pensi més fingerpicked. Jo estava enganxat - això era el que volia fer. No ho pensi més va ser la primera cançó que vaig aprendre. Mai em premia en absolut, i jo no sóc molt bo en això!
Fingerstyle blaus no és de tots tassa de te. ¿Què el va atraure
l'estil?
Després de jugar popular fins aproximadament 1973, vaig sentir a un home en un club al nord d'Anglaterra, el joc Rag de Kat. Es va comparar senzilla a algunes de les coses que estava jugant, però hi havia una magnífica síncopes sobre això. Poc després de mudar-se a Londres, em vaig trobar amb alguns vells àlbums Biograph Blake i em vaig tancar durant 5 hores al dia, durant aproximadament un any, fins que vaig poder jugar-ho! Suposo que sempre ha estat el repte que m'atrau.
Quin és el pitjor concert que he jugat?
Aquesta és una pregunta difícil - ha tants! Recordo jugar al metro de Londres durant hores fent res. Puc seguir jugant al carrer, perquè m'agrada la sensació que, però per aquell temps jo volia ser notat, no ignorat. Va ser també molt agradable per menjar, una i altra vegada!
Bad concerts eren normalment als bars sorollosos, quan ningú escolta res. Afortunadament, no he de fer això mai més - puc triar on jugar.
Curiosament, quan jo era un nen, el pitjor concert va ser també el millor. Em va tocar una cançó i el propietari del club no li agradava - que volia País. Va ser la tradició al Regne Unit en aquest moment per pagar als artistes si els va rebutjar, de manera que li van pagar i van tenir una bona nit en un altre lloc!
El seu estil és recte amb un toc de llimona Cecs. Qui més t'han influït?
He jugat només ragtime complicada per diversos anys - material Blake i draps de Scott Joplin. Jo mai es va molestar amb el blues a E o A, com jo pensava que eren massa simples.
Per descomptat, més tard em vaig adonar del meu error. Vaig veure una pel · lícula amb Lightnin 'Hopkins qui no va jugar res molt complicat, però la tècnica i el poder va ser totalment impressionant. Potser necessitem temps per madurar. Quan era jove, jo només volia mostrar el bo que era.
No importa el bé que juguem, cap de nosaltres va a l'altura dels vells. No obstant això, podem incorporar les seves tècniques en la nostra música i retre homenatge. Gràcies a Blake, Blind Boy Fuller, Lightnin 'Hopkins, Mance Liscomb, Floyd Council, Blackwell Scrapper, Reverend Gary Davis i molts, molts més ...
DHBG: Què et va fer començar a tocar la guitarra?
Jim Bruce: Quan tenia 14 anys vaig saber Dylan cantant TimesThey Are A-Changin 'a la ràdio. He comprat el LP i l'oïda No ho pensi més fingerpicked. Jo estava enganxat - això era el que volia fer No ho pensi més va ser la primera cançó que vaig aprendre .. Mai em premia en absolut, i jo no sóc molt bo en això!
DHBG: el blues no és fingerstyle de tots tassa de te. ¿Què el va atraure l'estil?
Jim Bruce: Després de jugar popular fins aproximadament 1973, vaig sentir a un home en un club al nord d'Anglaterra, el joc Rag de Kat. Es va comparar senzilla a algunes de les coses que estava jugant, però hi havia una magnífica síncopes sobre això. Poc després de mudar-se a Londres, em vaig trobar amb alguns vells àlbums Biograph Blake i em vaig tancar durant 5 hores al dia, durant aproximadament un any, fins que vaig poder jugar-ho! Suposo que sempre ha estat el repte que m'atrau.
DHGB: Quin és el pitjor concert que he jugat?
Jim Bruce: És una pregunta difícil - ha tants! Recordo jugar al metro de Londres durant hores fent res. Puc seguir jugant al carrer, perquè m'agrada la sensació que, però per aquell temps jo volia ser notat, no ignorat. Va ser també molt agradable per menjar, una i altra vegada!
Bad concerts eren normalment als bars sorollosos, quan ningú escolta res. Afortunadament, no he de fer això mai més - puc triar on jugar.
Curiosament, quan jo era un nen, el pitjor concert va ser també el millor. Em va tocar una cançó i el propietari del club no li agradava - que volia País. Va ser la tradició al Regne Unit en aquest moment per pagar als artistes si els va rebutjar, de manera que li van pagar i van tenir una bona nit en un altre lloc!
DHGB: El seu estil és recte amb un toc de llimona Cecs. Qui més t'han influït?
Jim Bruce: He jugat només ragtime complicada per diversos anys - coses de Blake i draps de Scott Joplin. Jo mai es va molestar amb el blues a E o A, com jo pensava que eren massa simples.
Per descomptat, més tard em vaig adonar del meu error. Vaig veure una pel · lícula amb Lightnin 'Hopkins qui no va jugar res molt complicat, però la tècnica i el poder va ser totalment impressionant. Potser necessitem temps per madurar. Quan era jove, jo només volia mostrar el bo que era.
No importa el bé que juguem, cap de nosaltres va a l'altura dels vells. No obstant això, podem incorporar les seves tècniques en la nostra música i retre homenatge. Gràcies a Blake, Blind Boy Fuller, Lightnin 'Hopkins, Mance Liscomb, Floyd Council, Blackwell Scrapper, Reverend Gary Davis i molts, molts més.
DHBG: Quantes guitarres tens? Què són?
Jim Bruce: Van i vénen. Jo joc dur, i realment no crec que una guitarra increïblement car el farà jugar millor. Sovint, quan toco en algun lloc, la gent diu 'Gran so - el que és aquesta guitarra? En realitat no importa - una bona guitarra només ho fa una mica més fàcil per a tu, això és tot. De moment tinc un Vintage VE300, amb l'electrònica d'ombra i sintonitzador (per al carrer), una ària, que he tingut durant 35 anys, i un Martin 000 × 1
DHBG: Tens algun consell per als jugadors principiants?
Jim Bruce: És evident que, pren-lo amb calma. Mira les bases, com ara els patrons dels polzes s'alternen i practicar-les fins que pugui jugar en el seu somni! Construir sobre els fonaments forts i poc a poc augmentar la complexitat de les cançons de fer front.
Els guitarristes avanços en els nivells, de vegades s'enganxi a un nivell de coneixements tècnics durant algun temps abans de trencar a través de la següent. Practica una hora del matí, tant i fa, i després a la nit. No encaixa, però encaixa tota la resta al seu voltant. Si vostè ha de llevar més d'hora o anar al llit més tard, i després fer-ho.
DHBG: Gràcies, Jim
Jim Bruce: És un plaer.
Fes una ullada a algunes de les lliçons en l'estil de Jim aquí.
Categories: Artistes Tags:
Robert Johnson supera la del Diable?
Aquí hi ha algunes escenes breus d'algú que s'assembla a Robert Johnson. La gravació es va realitzar el 1942. Johnson va morir el 1938.
La pel · lícula va ser tret a la llum per un senyor conegut com Tater Roja, que tenia un programa de Kickin 'de ràdio a Memphis per un temps. Ell és propietari d'una botiga on ven coses de vodú als turistes al Carrer Beale.
Jo diria que va ser la tonteria sobresurten excepte per una cosa - fixem en les mans quan toca la guitarra.
No, això no pot ser Robert Johnson.
Simplement no podia ser.
Podria?
Categories: Artistes Tags: Robert Johnson
Mississippi John Hurt: El Senyor dels blaus
En una cadira amb respatller recte, amb el seu barret de feltre d'ara endavant,
Ell li va fer pessigolles a la nostra imaginació amb el seu "Avalon".
I tots els que passen cap avall al carrer MacDougle,
Cocked el cap i escoltar als peus del Tappin '.
Tom Paxon
En una cadira amb respatller recte, amb el seu barret de feltre d'ara endavant,
Ell li va fer pessigolles a la nostra imaginació amb el seu "Avalon".
I tots els que passen cap avall al carrer MacDougle,
Cocked el cap i escoltar als peus del Tappin '.
Tom Paxon
Amb el seu somriure tímid i un estil impecable, Mississippi John Hurt voler a si mateix a les generacions d'artistes de blues i els fans. El senyor Hurt els enregistraments per al segell Okeh van ser un fracàs comercial en els últims anys 20 i principis dels 30. Ell va treballar com parcer fins al 60, quan un musicòleg anomenat John Hurt Hoskins sentit dels registres i "descobert" a la seva ciutat natal d'Avalon, Mississippi.
Ell els va matar al Festival de Folk de Newport el 1964 i va passar a rebre el que li ha de jugar cafès, festivals, concerts i fins que va morir el 1966.
La seva música sembla simple fins que tracti de jugar. Hi ha elements de fantasia i l'humor en tot el que fa. Ell és un cavaller en el veritable sentit de la paraula.
És bonic pensar que en algun lloc, Mississippi John està assegut en un porxo recollint el blues i prenent el sol.
Descansa tranquil, el senyor Hurt.
Fes de mi una paleta a la pestanya de pis
Categories: Artistes Tags:
Blind Lemon Jefferson: L'Herald de Rock and Roll
No hi ha res subtil sobre la música de Blind Lemon Jefferson. Simplement ho fa i deixa caure els xips, i res, però al capdavant d'alt dinamisme de blues gutbucket.
Ell vi de Wortham, Texas, on està enterrat. Jefferson va jugar a les cantonades per al canvi i va aconseguir utilitzar aquesta base per construir una reeixida carrera discogràfica. Ni més ni menys que el T-Bone Walker afirma que ha portat llimona Cecs als carrers. Tant Lightnin 'Hopkins i Muddy Waters afirmen haver estat per ell ensenyats.
Ha gravat per a la Paramount, on se sentia despullat de diners i va ser probablement. Els seus contemporanis diuen que ell era feble per a les dones i el vi. L'única foto que conserva d'ell ni tan sols pot ser ell.
Ell va morir a Chicago el 1929. Alguns diuen que va ser enverinat per un marit gelós. Alguns diuen que va morir de fred. Ningú ho sap.
La seva música es fa ressò de Doc Watson, BB King, Johnny Winter, Stevie Ray Vaughn, Carl Perkins, els Beatles, i cada nen que mai va prendre una guitarra i somiava amb tocar el blues.
La seva tomba estava marcada fins a 1967, fins que algú se li va acudir posar un marcador històric de Texas, on la seva tomba va poder haver estat. Avui en dia, té una pedra de granit i un comitè de veure que la seva tomba es conservi neta en el que ara es diu Blind Lemon Cementiri.
La seva contribució a la música americana és incommensurable.
No hi ha res subtil sobre la música de Blind Lemon Jefferson. Simplement ho fa i deixa caure els xips, i res, però al capdavant d'alt dinamisme de blues gutbucket.
Ell vi de Wortham, Texas, on està enterrat. Jefferson va jugar a les cantonades per al canvi i va aconseguir utilitzar aquesta base per construir una reeixida carrera discogràfica. Ni més ni menys que el T-Bone Walker afirma que ha portat llimona Cecs als carrers. Tant Lightnin 'Hopkins i Muddy Waters afirmen haver estat per ell ensenyats.
Ha gravat per a la Paramount, on se sentia despullat de diners i va ser probablement. Els seus contemporanis diuen que ell era feble per a les dones i el vi. L'única foto que conserva d'ell ni tan sols pot ser ell.
Ell va morir a Chicago el 1929. Alguns diuen que va ser enverinat per un marit gelós. Alguns diuen que va morir de fred. Ningú ho sap.
La seva música es fa ressò de Doc Watson, BB King, Johnny Winter, Stevie Ray Vaughn, Carl Perkins, els Beatles, i cada nen que mai va prendre una guitarra i somiava amb tocar el blues.
La seva tomba estava marcada fins a 1967, fins que algú se li va acudir posar un marcador històric de Texas, on la seva tomba va poder haver estat. Avui en dia, té una pedra de granit i un comitè de veure que la seva tomba es conservi neta en el que ara es diu Blind Lemon Cementiri.
La seva contribució a la música americana és incommensurable.
Descarregar fitxa de blues Matchbox.
Categories: Artistes , els Guitar Tabs Tags:
Atenció Realització d'artistes de blues
Si vostè està interessat a ser part dels blaus 25 anual d'Arkansas & Heritage Festival el 2010, si us plau envieu les vostres dades juntament amb un CD a la següent adreça:
ABHF Música Comitè
PO Box 118
Helena, AR 72342
Categories: Artistes Tags:
